Nabaizaleok / Iritzia

Nabaizaleok@wordpress.com

De fugides i horitzons

Que la política catalana no està bé de salut és una obvietat. La darreramostra la tenim en aquesta reacció histèrica a una frase de dues línies al final d’un discurs agosarat de dotze pàgines del conseller d’educació Ernest Maragall. En aquest tipus de situacions, m’agradaria pensar que tot plegat és resultat de la deixadesa d’un país poc exigent –polítics i periodistes– i que, al capdavall, el que ha passat és que la mandra general ha impedit que hom es llegís les dotze pàgines i que tothom s’ha atrevit a replicar una frase sense conèixer-ne el context. Uns per escandalitzar-se’n farisaicament, d’altres per treure’n profit reinterpretant-la al seu gust. Probablement, la hipòtesi de la desídia i la peresa també és certa. Però, a més, s’hi afegeix la constatació encara més greu –de fet, terriblement dramàtica– que, d’una banda, la lluita política menysprea el debat d’idees i que, de l’altra, som tan febles que dir obvietats provoca grans terrabastalls.

La conferència del conseller, doncs, mereixia una mica més de glòria –i de debat crític– per tot allò que hi exposava. Però resulta que el que ha provocat la gresca ha estat la constatació d’una evidència. Al final de la seva exposició, Maragall es demanava si era possible governar en coalició sense incoherències. Una pregunta, a la vista dels fets, absolutament pertinent. I després d’afirmar que sí, que s’ha demostrat moltes vegades i a molts llocs, el conseller es lamentava de no haver-ho aconseguit ara i aquí, malgrat que el balanç de govern –segons ell– fos bo i fins i tot incomparable amb cap període anterior. Tot això encara podria discutir-se, però l’esca de l’escàndol es redueix al fet d’haver afegit que, ara mateix, el país sembla que no vol aquestes coalicions, que n’està fatigat i que no recolzarà noves situacions d’inestabilitat. Més precís, més exacte, més cert, impossible. Maragall, però, no ho deia per repetir obvietats, sinó per mostrar la seva preocupació per la paradoxa que, malgrat això, molt previsiblement, la resposta electoral encara podria fragmentar més el panorama polític i el faria més inestable. Una observació intel·ligent i que, aquesta sí, mereix un comentari.

Les sobreinterpretacions posteriors
en termes de crisi interna del PSC, la de Montilla confonent la fatiga del país amb la del govern, o la ridícula resposta de Joan Herrera donant-se per al·ludit, han estat tristes. L’única gràcia de tot plegat és que les reaccions, una darrere l’altra, han anat donant la raó a Maragall: només una gravíssima consciència d’inestabilitat poden explicar interpretacions periodístiques i reaccions polítiques tan simples, tan primàries. Sí: la política catalana té un problema i és la lleugeresa i la inconsistència dels seus drames. Al revés del que explica la teoria de les catàstrofes, aquí, no és que el vol d’una papallona provoqui un cataclisme, sinó que les obvietats fan que un milió de papallones aixequin el vol sense ser capaces de moure res de veritablement substancial.

Tinc un gran respecte per Ernest Maragall, un dels pocs consellers que han entès –junt amb Montserrat Tura, Antoni Castells, Joan Manuel Tresserras i pocs més– que governar no és acomodar-se als equilibris de força existents per garantir-se una llarga vida política, sinó encarar-se precisament a les forces que –disfressades de progressistes o no– es resisteixen a qualsevol transformació positiva de la realitat. Francament: les discrepàncies polítiques que hi pugui tenir les considero poca cosa davant de l’admiració que sento pel seu coratge polític. Jo, certament, discrepo del punt de partida de la conferència de Maragall: que l’Estatut de Miravet permeti tenir una estratègia de país completa. L’Estatut dóna un cert marge de maniobra, sí. Però no facilita una estratègia completa quan no permet ni gestionar autònomament un aeroport, quan traspassa horaris i neteja i no vies i trens d’un sistema ferroviari de rodalia o quan no podem decidir la nostra política energètica i decidir si instal·lem o no un dipòsit temporal de residus nuclears. Coincideixo, en canvi, en les idees de Maragall sobre els canvis en el sistema econòmic o en l’Estat de benestar i, encara, sobre el paper que ha de tenir l’educació en aquest gran projecte de país. També té raó Maragall quan a les conclusions afirma que per avançar, el país necessita un projecte clar i un lideratge explícit. Una altra cosa és que ell els vegi lligats al socialisme català, en allò que interpreto com una concessió generosa al seu partit i més que no pas una realitat. Perquè aquesta és una de les grans raons de la inestabilitat de l’actual govern: que sovint hi ha hagut més projecte –si més no, ideològic– en els socis petits que no pas en el PSC, reduït a ser una màquina de manar-ho tot –ajuntaments, diputacions, Generalitat i Espanya– però amb molt poc cor polític.

Tanmateix, és al final de la seva conferència que Maragall s’adona de la dramàtica paradoxa: quan més falta faria un govern fort, la realitat política es fragmenta. És que l’elector s’ha tornat cec i ximple? Tot al contrari: l’electorat ha descobert que no hi havia idees fortes, que no hi havia projecte, ni tan sols en els partits grans. L’electorat ha descobert que determinades grandàries eren postisses, anacròniques, fruit de les maquinàries propagandístiques i de les pors que s’han atiat per mobilitzar el vot. El “si tu no hi vas vas, ells tornen”, el “si guanya Zapatero guanya Catalunya”, són una extraordinària demostració d’aquesta buidor programàtica que queda desemmascarada després de recórrer reiteradament a la falsa amenaça del que ve el llop! Que ve el llop o que ve el messies mai no serà un gran projecte de país.

L’electorat encara no sabem què votarem. Però alguna cosa no quadra si es diu que no volem artefactes inestables i, alhora, es considera que podríem caure en la temptació de les “fugides endavant cap a paradisos o miratges que proliferen últimament o en la deriva italianitzant d’un populisme disfressat de sobiranisme”, com diu Maragall en referència clara als projectes independentistes en curs. La meva sospita és que la contradicció no està en l’electorat sinó en l’error de partida del conseller: l’Estatut no permet una estratègia completa de país perquè no és cert que sigui resultat d’un pacte bilateral i de caire federal. I l’independentisme no serà una fugida endavant, sinó l’arrencada, certament costa amunt, de la voluntat de construir “un projecte d’horitzó llunyà”. Conseller, i si allò a què ens obliga el “vintiuncentisme” que proposeu fos la independència?

Salvador Cardús  en Avuí

febrero 15, 2010 - Posted by | Salvador Cardús | , , , , , , , , , , , ,

Aún no hay comentarios.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: